20 anys del Nevermind de Nirvana: On érem?

Ahir va fer 20 anys que Nevermind, un dels discos que va marcar un abans i un després a la història de la música, va sortir a la llum. Els anys no passen en va i els de Fent L’Indie ja hi érem. Però on? i què fèiem?

Míriam: Doncs jo tenia nou o deu anys. Tot just començava a prendre consciencia d’outsider, mentre les nenes de la meva classe escoltaven Roxette. A la meva voluntat de diferenciació van ajudar diverses coses,  la més important, segurament, va ser tenir cosins grans, però la següent va ser, sens dubte, la descoberta  del Nevermind de Nirvana.

 No sé si en Kurt Cobain respon al prototip de persona de qui et pots enamorar amb deu anys, però he de reconèixer que el que vaig tenir quan el vaig veure al videoclip d’Smells Like Teen Spirit, va ser un rampell d’amor. Devoció que encara li professo, per què ho negarem?  A partir d’aquest disc i de tot el que vaig llegir sobre les influències del grup, vaig anar forjant el meu gust musical, en què cada cop es desdibuixava més l’outsider per donar pas a una consciència real de que allò que hi havia abans, durant i després de Nirvana era el que m’agradava.

Vaig militar al grunge una bona temporada, amb pòster de “Singles” inclòs a la capçalera del meu llit preadolescent i pensant que, si algun dia anava als Estats Units, la meva primera parada obligada seria Seattle.

Han passat vint anys ( VINT ANYS!) des d’aleshores. Ara a Seattle hi ha un hospital ple de metges guapos que s’emboliquen entre ells i en Kurt Cobain es va fotre un tret al cap. Però encara, de tant en tant, em trobo a la dutxa cantant maldestrament:  “With the lights out, it’s less dangerous…”

Well, whatever, nevermind…

Esther : Vint anys vol dir molt de temps, i no sé dir si és bo o dolent que tingui aquella època tan present. Si el Nevermind va sortir a finals de l’any 91, vol dir que jo feia EGB. Encara anava amb uniforme al cole i a la meva escola, de monges, el HIT era la darrera cançó d’Alejandro Sanz. En aquella època, la meva amiga Marta tenia a casa un VHS que per llavors era de darrera generació i a sobre aquell rectangle negrot amb una roda per poder fer slow motion amb les imatges enregistrades hi havia una cinta amb una enganxina on hi deia MÚSICA… o potser deia VIDEOCLIPS….

I d’aquella cinta veiem fotograma a fotograma com Chris Cornell canatva allò de Black Hole Sun…. i com en Kurt, que encara no era el de l’Unplugged ni el de la samarreta amb la seva cara estampada, maltractava les cordes de la guitarra al gimnàs d’aquell institut… Sí, a mi també em va passar… Seattle va passar a tenir lloc al mapa, SubPop a tenir significat i baixar al carrer Tallers a buscar discos a convertir-se en una rutina….

Ma germana, 10 anys més petita que jo, encara recorda els exercicis mnemotècnics als quals la sotmetia en un exercici de frikisme considerable. Quan la discografia de Nirvana, gràcies l’impuls que va rebre del superboom del Nevermind era tota endreçada a la meva pila de CDs, jo li ensenyava un a un els discos, i ella havia de dir en veu alta títol i any de llançament. Deu recordar que la portada del nadó bucejant darrera un dolar corresponia a Nevermind, 1991?