//
you're reading...
Directes

Etiquetes i prejudicis: concert d’«Els Pets» a Constantí

Un seguit de casualitats van propiciar que després de viure la “Tormenta perfecta” a Barcelona la nit de dissabte acabés amb una pluja de confetti en un concert d’ “Els Pets” a la seva vila natal, Constantí. Escric encara amb el prejudici que em va assaltar ahir : en parlarem d’això a fentlindie? Els Pets mereixen un post al nostre blog?

Durant les hores prèvies al concert ho tenia força clar : no, de cap manera. Sense desmerèixer, parlar d’un grup que aglutina centenars de ca-ca’s (catalanes calentes en argot d’esplai) esperant que soni Vespre a primera fila no em semblava ajustat a la nostra línia de continguts. Una mica pretensiós, sí, però era així. Un cop ja a Constantí, però, i amb l’inici del concert precisament amb la balada monyes que esperaven les ca-ca’s… vaig decidir que definitivament havia d’escriure aquest post. Situem-nos en context.

El concert d’ahir a Constantí era un dels programats per la gira aquest any en el que Els Pets celebren els seus 25 anys de carrera. Pel fet de ser al poble en el que, en paraules de Gavaldà, “entre frigos de nata i chiclets Cheiw de duro, ens vàrem fer grans” els tarragonins estaven especialment contents i fins i tot emocionats. I aquesta mena de nostàlgia s’apoderà de mi. Vaig oblidar per uns instants els prejudicis per gaudir d’un bon concert, sense més adjectius. El setlist va ser un recorregut cronològic pels dotze discos de la banda, amb oblits segurament intencionats (Jo vull ser rei o Vine a la festa!) i amb un tancament de festa amb el Bon dia –un hit incontestable–, pluja de confetti i serpentines i tot el poble entregat. Pel meu gust, excel·lents primers tres quarts d’hora de concert i més fluixa l’hora final… però l’entregada primera fila, que probablement no havia nascut quan van sortir els primers discos, segur que pensa just el contrari.

En definitiva, vint-i-cinc anys donen per molt i tot i que Lluís Gavaldà va ironitzar dient que ara ja fa temps “que s’arrosseguen pels escenaris” poso en dubte aquesta afirmació. Els Pets és un grup de pop que fa temps que carrega amb l’etiqueta de ser l’últim supervivent de l’època del rock català. I d’aquesta etiqueta també pengen aquests prejudicis que els allunyen de l’escena que avui copen Manel o Els amics de les arts. Ells ens són conscients. Prova d’això és la sentència de Gavaldà, que fent referència a l’edat “insultantment jove” del grup que els va telonejar van afegir que tot i els anys “nosaltres també podem ser moderns i per això, cantarem una cançó de Manel“… i va sonar No t’enyoro. Brillants.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: