//
you're reading...
Discos

Joan Colomo, imprevisible i fascinant.

L’Esther ja s’havia enamorat d’en Joan Colomo feia uns quants posts, de manera que, com que em refio d’ella i del seu criteri, anava al concert de la Casa Elizalde una mica venuda. He de dir que, malgrat haver sentit a parlar meravelles de “Producto Interior Bruto vol. I,” (BCore Disc, 2011)  encara no m’hi havia posat de ple i em vaig asseure a primera fila amb aquella virginitat musical de veure en directe i sentir els temes d’un artista gairebé per primera vegada.

Mentre esperem a l’entrada de la Casa Elizalde, hi ha qui diu que qualsevol concert de’n Joan Colomo és imprevisible. que l’última vegada que el van anar a veure no va acabar ni una cançó però que va ser un concertàs. “Un concertàs de cançons incompletes?”, penso.  Bueno, som-hi…

I, senyors, surt en Colomo, petaca en mà, amb aparença de poeta beat,  anunciant un refredat que posteriorment utilitzarà com a innovador element de percussió i, alternant el català i el castellà,  entre monòlegs surrealistes, salts desmanegats, canvis de to impossibles ( increïble la seva capacitat de passar de l’agut al greu, de la dolçor al sinistre, qual Björk Gundesmontir local) em vaig enamorant d’ell i de la seva música, de la seva actitud de geni boig i del bon rotllo que desprèn la seva banda. En ocasions veig en Serge Gainsbourg, en ocasions a l’Albert Pla… En Colomo és un d’aquells artistes multifacètics i sorprenents que juga constantment amb l’actitud, la música i les paraules. De vegades un seductor, de vegades un boig i de vegades un nen. Imprevisible i fascinant. Resulta intel.ligent, agut i les seves lletres, malgrat el naïf, són d’un alt nivell. Però també és faltón i transgressor i fa acudits dolents mentre cita Baudelaire. Una cosa no treu l’altra.  Reclama constantment el feedback amb el públic ( un costum perdut entre tanta pose moderneta) i, en definitiva, s’ho passa pipa jugant amb els loops del seu micro, fent posturetes  i explotant el seu caràcter de showman.

Una hora i escaig que es fa curta i que acaba amb un cànon en solitari d’en Colomo samplejant-se a ell mateix en un bucle interminable. Flipo. M’ha arribat al cor i m’ha trastocat a parts iguals.

Què voleu que us digui? m’agraden els homes intel.ligents que em fan riure…

 

Fotos: Marta Mei

Anuncis

About Míriam

Humanista. Periodista de carrera inacabada però vocació intacta. Em dedico a escriure sobre música, cine i llibres perquè bàsicament no sé fer una altra cosa. A les meves hores lliures treballo a la Universitat. He col.laborat a diversos mitjans des de fa un munt d'anys i he mantingut més o meys inactius un parell de blocs. Diuen que una cosa es converteix en un hàbit si ets capaç de fer-la dia rere dia durant un mes ( o una mica menys, potser. En fi. No ho recordo.) Com que estic en un moment de la meva vida en què necessito provar hipòtesis, he decidit obrir un altre bloc. Seré capaç de crear l'hàbit definitiu? These pages must show..

Debats

One thought on “Joan Colomo, imprevisible i fascinant.

  1. Seria curiós viure un Josep Puntí + Joan Colomo… A saber què en sortiria com a resultat! 😉 Indiferents segur que no ens deixarien i, a la seva manera, segur que ens enlluernarien.

    Posted by exhibA | 15 Novembre 2011, 15:03

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: