//
you're reading...
Discos

Onze del dos mil onze. La llista subjectiva de fentlindie

Hòstia! –ens diem a nosaltres mateixos.- Tenim un bloc de música i s’acosta el final del 2011. Vols dir que no hauríem de fer unes llistes d’aquelles de “Els deu millors discs de l’any?”.

I a nosaltres que -ja ens coneixeu- ens agrada fer posts fans, venim de paratges musicals confluents però heterogenis i sabem de sobres que el nostre criteri no és universal, sen’s fa un pèl difícil afrontar el tractament d’aquest post. Nacional i Internacional?, endrecem del 40 al 1 ? ai… no ho sabem, no ho sabem…

Total, que l’Esther, que és la més logística i expeditiva dels tres, crea  l’entranyable “Full de càlcul sense títol” a GDocs i comencem a afegir-hi coses i, al final, decidim que ni les separarem, ni les endreçarem. Perquè nosaltres no les hem classificat mentre les escoltàvem i anar de guais seria ser una mica falsos.

Això que teniu aquí sota és el que ens ha agradat a cadascun de nosaltres, sense més. És possible que ens haguem deixat coses que estaven molt bé, i fins i tot coses que ens han agradat. Ja. Sempre passa. Et ve al cap el darrer que has escoltat. Si no, feu un exercici estadístic i comproveu quantes pel.lícules estrenades a principis d’any han estat nominades als Òscars. Ja us ho diem nosaltres: Molt poques.

Som-hi amb la llista.. per estricte ordre alfabètic, com a l’FNAC.
Actualització 02/01/2012: Aquí teniu la llista de l’spotify amb els discos

“Bon Iver”, Bon Iver (Jagjaguwar)

No sabem que ens enduríem a una illa deserta,  però en canvi sí que tenim clar quin disc posaríem a la bossa per marxar a una cabana perduda al mig de la muntanya més recòndita. I seria Bon Iver. Perquè escoltant-lo, et vénen ganes de fugir del món, d’encendre llars de foc amb llenya que tu mateix has tallat (malgrat el perill que això comportaria per uns urbanites com nosaltres) , desitges armaris plens de camises de franel·la i gorres de pana amb orelleres. I un gos que bordi els estranys que vénen a picar-te a la porta. I que faci molt de fred i els animals del bosc et vinguin a menjar a la mà.

El segon disc de Justin Vernon i la seva banda és capaç de transportar-te, de fer-te viatjar per tots els paratges del tracklist com en una road movie i portar-te  de “Perth” a “Minessota” i de  “Calgary” a “Lisbon” còmodament apalancat al seient del copilot mentre en Vernon condueix per una d’aquelles rectes interminables i un punt fantasmagòriques i a tu t’agafa un son ben dolç.

Si ja vam flipar amb For Emma, Forever Ago (Jagjaguwar, 2008) per la seva capacitat de fer-nos participar d’un dolor tan profund, d’una soledat tan sentida, que arribava a posar els pèls de punta a temes com “Skinny Love”, amb Bon Iver, simplement constatem que ens trobem davant d’un d’aquells casos de talent fora de límits i  de sensibilitat extrema. L’hivern del nostre descontentament.

http://boniver.org

“El Camino”, The Black Keys (Nonesuch Records)

portada album el caminoUna campanya de màrqueting basada en vídeos virals que simulen anuncis on es ven el model de furgoneta El Camino,  l’espectacular, per senzill i addictiu, videoclip del seu primer single ‘Lonely boy’ i el rock and roll autèntic que desprenen fan que la banda The Black Keys siguin de les nostres preferides d’aquest 2011.

Hem llegit molt per la xarxa el debat sobre si The Black Keys ocuparan ara la plaça vacant de banda de rock indie de referència amb la desaparició de The White Stripes. No entrarem en aquest debat, creiem que The Black Keys han tramat un interessant àlbum de rock i sel’s ha de valorar per això. Els nostres arguments: Riffs espectaculars sense ser estúpidament virtuosos, cançons d’arrel bluesera, més segones veus femenines que donen més profunditat a les cançons i  sí, certament, en algunes cançons sonen a The White Stripes, com per exemple a ‘Little black submarine’,  però també sonen a Audioslave a ‘Money Maker’ (la veu de falset de Dan Auerbach recorda a un Chris Cornell contingut) i fins i tot s’apunten a les pistes de ball amb ‘Sister’, amb línia de baix enganxifosa, claps i teclat.

Total, si us agrada el rock and roll d’arrels blueseres aquest és el vostre àlbum. A gaudir-lo.

http://www.theblackkeys.com/

“Colour of the Trap” Miles Kane (Columbia/Sony)

Ja quan vam escoltar The Last Shadow of the Puppets ens vam adonar que hi havia algú que podia fer ombra a Alex Turner, i es deia Miles Kane, artista que tampoc havia destacat gaire amb el seu anterior grup, The Rascals. D’altra banda vam descobrir que recuperar el so dels  60’s era molón de collons.

Després d’aquesta col·laboració amb el cantant d’Artic Monkeys, Miles Kane edita el seu àlbum en solitari Colour of the Trap. L’artista trena un llarga durada deutor del so dels 60 i de l’estètica pitillera i els pentinats amb patilles llises impossibles.

Amb un single potentíssim com ‘Come closer‘ en Miles ens va conquistar i ja vam intuir que ens trobàvem davant d’un d’aquells àlbums que no podríem deixar d’escoltar.

Colour of the Trap, recorda als millors Jet ,per anomenar un grup més contemporani, en la part garage; segones veus, guitarres lleugerament embrutides i cançons que sonen amb urgència. Miles també beu dels millors The Who i The Kinks i, perquè no, del padrí del mod, Paul Weller, en les composicions més pausades.

En definitiva temes com ‘Better Left Invisible‘ o  ‘Kingcrawler‘ enganxen i no deixen marxar. Un gran àlbum, sí senyor, que demostra que ja no s’inventa res sino que tot torna i que s’ha de saber reinterpretar i adaptar.

https://www.mileskane.com/

“Corazón o nada”, La Banda Municipal del Polo Norte (autoeditat)

Ja ho vam dir en el seu moment: Corazón o Nada de la Banda Municipal del Polo Norte ha estat un dels discos que haguéssim rallat si encara féssim servir cintes de cassette. Un dels imprescindibles en la nostra subjectiva i molt particular llista d’indispensables del 2011. Si bé vam poder-lo descarregar del seu web des de finals del 2010, el disc físic té data del 2011 i tot i que sigui amb calçador el volem incloure, sí o sí en aquesta selecció.

La suma de temes pop tocats de guitarres enèrgiques, lletres dedicades al desamor que arriben a tocar les entranyes i tres temes (“Corazón de diamante” “La chica” y “Petit enfant terrible”) rodons per motius ben diferents són mèrits suficients per que el segon disc de LBMPN sigui en aquesta llista.

Els han etiquetat com a noventeros, ochenteros, han dit d’ells que són Los Planetas optimistes, però lluny de clixés, a Corazón o Nada , disc gravat als estudis de Paco Loco, hem trobat sinceritat i cruesa amb vestit d’etiqueta, amb un cor palpitant a la mà i sense res a amagar. Els  professem amor polar i incondicional.

labandamunicipaldelpolonorte.com

“The Devil’s Walk”, Apparat (autoeditat)

Sí, Sascha Ring ho ha tornat a fer. The Devil’s Walk és un gran àlbum que, com ja vam comentar, es capbussa finalment en l’IDM i el glich. Certament, hi haurà àlbums d’electrònica més experimentals, més transgresors, més ballables, però pocs tindran la poètica de la última obra de l’artista berlinès.

Si li voleu seguir la pista també podeu recuperar els àlbums de Moderat, grup on Sascha col·labora amb Modelselektor, i on l’electrònica més hedonista també es fa present.

No queda més a afegir, els vam veure en directe també i poques vegades la sensació d’ingravidesa amb els peus a terra s’havia fet tan palesa. Gran àlbum, gran artista.

http://www.apparat.net/

“DRIVE”  Banda Sonora Original (Lakeshore Records)

Quina pel·lícula, quin tros d’actor Ryan Gosling i quina brutalitat de banda sonora. Drive és del millor que hem vist últimament en el món dels 24 fotogrames.

Ara que estem inmersos en la dècada de la indefinició, la dècada de voler recuperar el millor de cada dècada passada, va i apareix una pel·lícula que reinvidica els 80 amb tanta qualitat que vénen ganes de tornar-hi.

Més enllà del valor cinematogràfic de la pel·lícula (aconseguir reunir el millor de Michael Mann, John Frankenheimer i Scorsese sense morir en l’intent (acollonant)) , la banda sonora és una delícia per als fans del synth dels 80. Allò que fa uns anys sonava a cutre, a polièster, a ‘baratu’, ara sona de puta mare. ‘A Real Hero‘ de College  ja sens ha ficat al cap i trigara en sortir. D’altra banda les composicions de Cliff Martinez apropant-se al millor Badalamenti donen l’atmosfera malsana, violenta i trista que atorga al conjunt el concepte tràgic de la història, el tall ‘They broke his pelvis‘ amb sintetitzador in crescendo és un bon exemple.

Nomes podem dir.. visca els 80!

“Lamparetes”, Antònia Font (Robot Innocent)

A la redacció de fentlindie tenim la plena convicció que Antònia Font és el Pare, la Mare i l’Esperit Sant de l’actual escena de pop independent en català. Res seria el mateix si Joan Miquel Oliver no hagués creat el seu món imaginari d’astronautes i marcians lisèrgics a finals dels noranta.
Amb la seguretat que dóna l’experiència, i amb discogràfica pròpia per primer cop, els mallorquins han trencat motlles amb Lamparetes, per nosaltres el millor disc d’Antònia Font fins el moment.

Deixen enrere la psicodèlia marciana per baixar al món de les històries humanes en un treball conceptual que, en directe, toquen en el mateix ordre que està publicat al disc. Només una excepció, es guarden “Calgary 88” per al final. Perquè res a Lamparetes és casual. Ni l’inici enèrgic (oaooaooaoaoao) de “Me sobren paraules”, ni el vídeo casolà que van fer servir per presentar “Clint Eastwood” ni l’Atlantis is calling SOS for love del mega hit “Calgary 88”. Lamparetes crea addició, sona als Antònia Font de sempre però s’escolta diferent. No sabríem dir si és la virtut de la maduresa artística o l’habilitat de no tenir complexes i fer el que més els agrada: parlar de coses serioses fent-ho divertit.

La Míriam ho va dir en el seu moment: Lamparetes és un disc en que no hi sobra res i on cada cançó està just on li pertoca. No hase falta desir nada más…

“The Orinal Soundtrack”, Bigott (Grabaciones en el Mar)

Bigott és l’alter ego de Borja Laúdo, un mañico que canta en un anglès amb forçadíssim i intencionat accent castellà i que porta cinc discos ja sota les barbes. Amb aquest darrer, The Orinal Soundtrack (sí sí, ORINAL) confirma que és un d’aquells genis dels quals, de tant en tant, et quedes penjat com un pernil.
El seu darrer disc és incontestable. Des del seu inici, amb els esbufecs que precedeixen “Vaporcito”, un tema que provoca bon rollo sense saber per què, saps que aquest, un altre cop, és un discàs. “Cannival dinner” és un temazo sense pal·liatius, amb unes sorprenents bases ochenteres i bailoteo sobre un SIMON al videoclip. Temes com “God is Gay”, “Turkey moon” o, sobretot “Flying Zirkus” se succeeixen com una seqüència de bons gags en una pel·li de Monty Phyton. Quan n’acaba un, tens ganes de saber com et sorprendran amb el següent.

I és que a “The Orinal Soundtrack” es desborda excentricitat i el just punt de surrealisme. Qui seria capaç, sinó, de marcar les erres de manera tan genial, de barrejar folk, tecno, pop i balades en un mateix cd i combinar-ho amb la força justa per que quedi com ha de quedar, agitat, no barrejat.

www.bigott.es

“Producto Interior Bruto Vol I”, Joan Colomo ( BCore Disc)

Producto Interior Bruto Vol. I, és un disc sense peròs. Una amalgama inclassificable d’estils que van des del punk, el surf-rock, el pop, el folk més tendre o la cançó protesta. Del millor que s’ha fet enguany a casa nostra. En Joan Colomo és un geni que es multiplica per mil en directe i a qui si encara no heu anat a veure, no us podeu perdre.

El segon disc del de Sant Celoni conté joies com “Màgic”, que sobreïx naïf i mala llet a parts desiguals, “Contra todo pronóstico”, una explosió sixties que escoltaríem en bucle o la crítica mordaç de “La Industria Musical” o “Pirotecnia Barata”, passant per cançons d’amor  rodones com “Hort Mort” o “Cada día más”. Sentències palmàries i reflexions simples sobre la vida combinades amb melodies senzilles però efectives.

Només de pensar que al 2012, amb una mica de sort, tindrem a les mans Producto Interior Bruto Vol. II se’ns en  va la vida. Perquè en Colomo, amics, ha sigut el gran descobriment d’aquest any. I no en tenim prou. “¿Es su forma de hablar?¿Su manera de mirar? ¿Son sus ojos? ¿Son sus manos?

Aix…Comomolacolomo.

Joan Colomo

“Strange Mercy”, St. Vincent (4AD)

portada strange mercyUna rara avis musical i amb un peculiar i gran atractiu físic, per què no dir-ho? Annie Erin Clark i la seva banda passen del pop de melodia fàcil i experimenta buscant noves formules: pujades i baixades de ritmes, capes i capes de so on deixa caure la seva melosa veu i l’ús de bridges trencadors i descol·locadors.

Després del seu anterior treball Actor (2009, 4AD) estavem espectants a veure amb què ens sorprendrien. I no ens ha decebut, Strange Mercy (2011, 4AD) ens presenta un seguit de cançons pop banyades amb tocs de tot; ara poso un solo amb distorsió, com a ‘Cruel’ (el primer single i amb un vídeo molt interessant), ara un teclat amb ‘efectillos’ i un riff adictiu, com  a ‘Surgeon’ o em dóna per posar efectes de guitarra a lo Daft Punk o Justice com a ‘Neutered Fruit’. Només podem dir: ‘¡Qué fuerte, Doc’.

Un gran àlbum que sona com vol sonar i que reclama més d’una revisió per ser gaudit en tota la seva plenitud.

http://www.ilovestvincent.com/

“The Whole Love”  Wilco (DBpm/Anti/ PIAS)

Ai, els Wilco… o els adores o no t’interessen. Impossible odiar-los. És el que té ser una banda de culte…  O potser ets d’aquells que diu que des del Yankee Hotel Foxtrot no han tornat a fer res de bo. O dels que diuen que es van tornar mainstream i van caure en un pou creatiu ( en el qual molta gent voldria passar-s’hi una temporada, de ben segur…) amb Sky Blue Sky que, no ho oblidem, conté temes enormes com “Impossible Germany” o  “What Light” . O  dels que recorda com un àlbum fallit  Wilco [The Album], receptacle de “You and I”, un dels millors temes de la banda de Chicago.

Una mica de memòria històrica, si us  plau…

Hi ha qui diu que The Whole Love és el retorn dels Wilco tal i com els coneixíem. Què voleu que us diguem?  A nosaltres ens segueix sonant inconfusiblement a Wilco. I Wilco no ens han deixat d’agradar mai. El darrer disc d’en Jeff Tweedy i els seus  no té tant de diferent respecte als anteriors:  En ocasions pica l’ullet a l’experimentació en temes com el que obre el disc, “Art of Almost”; repassa els registres dels Wilco de tota la vida a “Sunloathe” i especialment a “Black Moon”, peces que podien haver tingut cabuda perfectament a “Sky Blue Sky”  i, entre els habituals mitjos temps , s’hi cola la cançó positiva del disc  que en aquest cas és ex-aequo per a “Capitol City” i l’àcida “I Love my Label”.

El millor de The Whole Love és,  sens dubte, “ One Sunday Morning (Song for Jane Smiley’s Boyfriend)”, un temazo de dotze minuts en què, des del nostre punt de vista i  malgrat fer olor de nou, s’hi dóna cita el millor dels Wilco dels darrers anys.

Que no han marxat mai, home! quina mania de redimir a la gent…

http://wilcoworld.net/

Anuncis

Debats

One thought on “Onze del dos mil onze. La llista subjectiva de fentlindie

  1. Se m’acumula feina per abans de reis…
    🙂

    Posted by Peiró | 30 Desembre 2011, 21:22

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: