//
you're reading...
notícies

Tot torna, els noranta també

Que si…. que tornen els noranta … no calia tenir un olfacte privilegiat ni ser un caça-tendències. Primer la font d’inspiració fòren els setanta, després als dos mil vam recuperar uns vuitanta que per sort no porten ombreres i als dos mil deu li ha tocat el torn als noranta. Les etapes són de vint anys. Vint anys que abans corresponien a una generació i que ara, a molts dels que rondem la trentena, ens han passat de bar en bar.

Recuperar modes antigues significa buscar entre la música dels pares i posar-se la seva roba vella. Amb una mica de sort bufar la pols a col·leccions de vinils que amaguen petits tresors i recuperar jaquetes de pell girada enveja dels amics amb mares sense síndrome de Diógenes. Flipar amb la psicodèlia, el glam, l’electro-pop o el que toqui segons l’època. En definitiva, repetir patrons dècada rere dècada mirant enrere per trobar en idees velles la inspiració que, com que estem molt ocupats, no tenim massa ganes de buscar. Però, alerta! Que l’armari on hem de mirar ara és el de la nostra antiga habitació a casa els pares i els discos que hem de recuperar ja són CDs i encara els tenim a la prestatgeria. Resulta que el que es porta és tornar a flipar amb el brit pop i el grunge i triar si el nostre look serà el de jersey de llana ronyós i la camisa de franela o el de jaqueta adidas i converse sense canya.

Tot plegat pot generar un sentiment contradictori. A la meva època universitària, a principis dels dos mil, afirmava entre els meus companys amb seguretat i volgut posat alternatiu que “músicalment m’havia quedat anclada en els noranta”. No era mentida, moltes de les meves bandes preferides continuen sent les que escoltava en aquella època, però… perquè de cop i volta ara toca recuperar els noranta? Cal que em diguin a la cara que pateixo d’un peterpanisme agut tot i la crema anti-edat?

Són els noranta, en format original i amb arrugues. Tornen Soundgarden, Stone Roses, Blur, Pulp, Suede, Pixies, Garbage, Cranberries, No Doubt,  Mudhoney, Afghan WigsPearl Jam estrena documental autobiogràfic, publiquen una reedició del Nevermind de Nirvana, giren Smashing Pumpkins Red Hot Chili Peppers

Són retorns que aplaudeixo amb entusiasme en la majoria de casos, però que em recorden que m’he fet gran. I nostàlgica acabada com soc, idealitzo qualsevol temps passat convencent-me que va ser millor. Amb tota seguretat aquests nous noranta ens semblaran falsos, artificials, producte d’un interès comercial i forçadament impostats… però no de diferent manera que ho van ser altres dècades recuperades. La diferència és que aquí molts podrem comparar-ho amb la nostra vivència personal, que endolcida pel pas del temps (i perquè vam viure-ho amb poques peles a la butxaca i també amb molts menys anys) ens semblarà idíl·lica.

El millor serà disfrutar dels que tornen a tocar i descobrir als que en ells s’inspiren i els prenen com a influencia. Deixarem els guarniments estètics pels que els vulguin lluir i mirarem de sumar conversos entre els que van néixer després dels Jocs Olímpics. Quan els trobem davant de l’escenari fins i tot els hi podrem dir, “noi, això si que era música!”.

Ups… això era el mateix que em deia el meu pare farà prop de vint anys …

Anuncis

Debats

Trackbacks/Pingbacks

  1. Retroenllaç: Guano Apes @Apolo: Tralla Noventera « fentlindie - 25 gener 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: