//
you're reading...
Directes

Guano Apes @Apolo: Tralla Noventera

Ja fa uns posts que ho anem dient, “estigueu preparats, que han tornat els noranta…” Com, sinó, en una mica més d’un mes, em trobo veient els Red Hot Chili Peppers i els Guano Apes? Això sense comptar tot el reguitzell de concerts noventeros que ja tinc apuntats a l’agenda pels propers mesos.

Digueu-nos obsessius, paranoics i suggestionats. Digueu-nos que ja comencem a cansar amb la cantarella del “90’s are back” però que els alemanys Guano Apes tornessin ahir a Barcelona després de nou anys sense fer-ho no és casual. Ja em perdonareu.

“Feia nou anys que no veníem i, mireu-vos, seguiu sent-hi tots!” va dir Sandra Nasic a la seva enfervorida audiència. Totalment d’acord, amb certs matisos: Sembla que Guano Apes, a jutjar per l’aforament de la sala no ha perdut el seu poder de convocatòria i segueix mantenint fans fidels a la nostra ciutat, però segurament, ahir no hi eren tots els de fa nou anys i, en canvi, sí que vam poder observar un fet que comença a ser habitual a tots els concerts de grups llegendaris dels noranta: molta gent jove. I quan dic jove, no vull dir jove de la meva edat, que encara ho sóc, sinó jove d’haver nascut a mitjans i finals dels noranta. No m’aturaré a analitzar en profunditat aquesta qüestió perquè l’Esther ja ho va fer en el seu dia, però no volia deixar de constatar que, honestament, em sorprèn. Gratament, tot s’ha de dir. 

El concert va començar amb puntualitat germànica i durant la hora i mitja que va durar va haver-hi temps per recuperar temes de discos anteriors com el que va obrir el directe “Quietly” ( Walking on a Thin Line, 2003) però la major quota de la nit se la van endur els temes del gairebé acabat d’estrenar Bel Air (2011), un àlbum replet de temes deliberadament madurs, amb un punt de lirisme que el distancia dels treballs anteriors de la banda. Des que va sonar el primer single,  “ Oh! What a Night” vàrem saber que la tralla dels discos anteriors s’havia amansit i, no obstant,  vam veure Nasic còmoda en ambdós registres, perfectament conscient del seu paper de frontwoman, d’animadora del cotarro i, perquè no dir-ho: de tros de dona. Incansable durant tot el concert, va retornar cada euro que valia l’entrada a tota la gent que s’havia acostat a l’Apolo. Les seves interaccions amb el públic van ser constants i, fins i tot, en un moment de semi-emoció, amb els llums ja encesos, vàrem poder veure-la fent fotos del públic, mentre Henning Rümenap baixava de l’escenari a vendre samarretes que ell mateix havia promocionat amb un passi de models durant el concert.

Ells contents, el públic content i a dormir a una hora prudent. Què més es pot demanar? Si és que els Alemanys són gent molt complidora i molt civilitzada. De tota la vida.

Fotos: Rosario López

Anuncis

About Míriam

Humanista. Periodista de carrera inacabada però vocació intacta. Em dedico a escriure sobre música, cine i llibres perquè bàsicament no sé fer una altra cosa. A les meves hores lliures treballo a la Universitat. He col.laborat a diversos mitjans des de fa un munt d'anys i he mantingut més o meys inactius un parell de blocs. Diuen que una cosa es converteix en un hàbit si ets capaç de fer-la dia rere dia durant un mes ( o una mica menys, potser. En fi. No ho recordo.) Com que estic en un moment de la meva vida en què necessito provar hipòtesis, he decidit obrir un altre bloc. Seré capaç de crear l'hàbit definitiu? These pages must show..

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: