//
you're reading...
Discos

Torna Lanegan sol i més electrònic que mai

Lanegan, Mark Lanegan. Aquell homenot de celles baixes, ulls enfonsats i veu profunda que porta estrelles tatuades als dit i que liderava els Screaming Trees. Ja feia vuit anys del seu darrer disc en solitari, Bubblegum (Beggars banquet, 2004) i des de llavors ha estat alternant col·laboracions diverses amb, entre d’altres, Queens of the Stone Age i Isobel Campbell, amb qui ha pogut explotar la seva vena més bluesera.

De tornada amb la seva banda, acaba de presentar Blues Funeral (Beggars banquet, 2012) un àlbum que de ben segur resultarà controvertit a molts fans del de Seattle. Hi ha molt del del deep Lanegan de sempre i també hi trobem pinzellades del Mark dels noranta però, a la vegada, descobrim una incursió amb l’experimentació electrònica que de primeres, si més no, sorpèn.

I és que podríem qualificar Blues Funeral de disc heterogeni. Comença amb la fosquíssima “The Gravedigger’s Song”, on és capaç de crear una atmosfera gairebé apocalíptica que, amb matissos, evoca alguns moment del fantàstics discos The Winding Sheet i Wiskey for the Holly Ghost, els primers dels de Lanegan en solitari. Trobem a faltar la guitarra que en molts dels temes queda substituïda pels teclats en una autèntica declaració d’intencions. Els tracks es succeeixen sense gaire transcendència mantenint aquesta atmosfera de foscor i profunditat vocal que també recull “St. Louis Elegy”, amb una percussió repetitiva i uns cors que doten la peça d’un cert aire místic. “Riot House” trenca amb la dinàmica recuperant les guitarres amb els riffs més rockers en un dels temes més destacats de l’àlbum.

I de cop, sense esperar-ho cop arriba la sorpresa quan apareix “Ode to sad disco”, un tema ballable i discotequero que guanya amb les escoltes i que juntament amb la més reeixida “Harborview Hospital” ens mostra la versió més electrònica de Mark Lanegan. D’inici no acabàvem de veure un bon encaix entre les bases electròniques i el misticisme destil·lat de l’ex-líder d’Screaming Trees però molt probablement era fruit dels prejudicis. “Harborview Hospital” sona intensament vuitantera i evocadora. La veu de Lanegan és un perfecte complement pel millor tema del disc que recorda als millors U2 .

Blues funeral no és el millor disc de Lanegan, però amb ell ha fet un salt evolutiu que el situa al moment musical actual. A l’igual que ens passa als nostàlgics, li deu haver costat i això es nota en alguns temes que pequen de falta d’ànima en favor d’artifici estètic. Ha provat, en un mateix disc, de fer del Lanegan del nadal present, passat i futur. De retornar als noranta, passar pels dos mil i anar més enllà encara tot il·luminant una veu que fins ara havia estat més còmode al fons d’un bar fosc amb olor de fusta i whisky. Li aplaudim la intenció i no neguem el mèrit, però no estem segur que aquest últim sigui el seu hàbitat natural. Caldrà veure’l en directe per acabar-ho de jutjar. Serà el 2 d’abril a l’Apolo.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

@fentlindie a twitter

Anuncis
%d bloggers like this: